SphagnumSphagnum
Sphagnum sp.
Los Sphagnum o esfanhs son un genre de mofas, lo sol de la familha Sphagnaceae.  Lo genre Sphagnum amassa de 1 510 a 3 500 espècias dins le mond[1], que forman de sanhas cobrissent aperaquí 3 % de las tèrras emergidas (abitats umids situats en zona circumpolara per la màger part e "sanhas d'esfanh" despartidas en montanha o sus de substrats lessivats e acidificats endacòm mai). Las Sphagnaceae e las Ambuchananiaceae son consideradas coma las doas solas familhas de l'òrdre dels Sphagnales per d'unes autors. Per d'autres, las Sphagnaceae son l'unica familha de l'òrdre, las Ambuchananiaceae essent plaçadas dins l'òrdre dels Ambuchananiales[2]. D'unas espècias d'esfanhs tolèran largament los aigats, de fòrtas variacions de la temperatura (a condicion de demorar embegudas d'aiga) e de pH. Maitas espècias d'esfanhs son generalament trobadas dins una meteissa sanha[3]. Dins las condicions optimalas, durant de sègles o millenis, la torba se pòt formar de contunh e s'amolonar sus maites mètres d'espessor, veire excepcionalament desenas de mètres en zona tropicala. D'unas espècias d'esfanhs an la proprietat de captar e d'estocar de cations tals que lo calci e lo magnesi, en liberar d'ions d'idrogèn, contribuissent a acidificasr lo mitan, çò qu'empacha d'autras espècias de s'i installar. Ròtle ecologicLos esfanhs jògan un ròtle important dins la natura, e per l'economia umana :
DescripcionGametofit A çò de Sphagnum, coma per los autres briofits, lo gametofit es l'estadi dominant. Al contrari de l'esporofit (descrit pus bas), lo gametofit es persistant. Los elements individuals que forman la sanha d'esfanhs se compausan cadun d'una camba principala, portant de fuèlhas caulinàrias e de rams estreitament dispausats en faissèls, que pòrtan a son torn de fuèlhas ramealas. Aquestes dos tipes de fuèlhas ont pas la meteissa forma e servisson largament a l'identificacion de las espèces d'esfanhs. Cada pel de mofae presenta dos tipes de cellulas ; amont se trapan las cellulas, viventas, pichonas, verdas (cellulas clorofilianas o clorocists) alara qu'a sa basa, la camba consèrva dea cellulas grandas, claras que son mòrtas mès son encara estructuralas (cellulas ialinas, ditas idrocists o ialocists)[9] estocant d'aiga e qualques minerals dins los voides de contengut cellular mercé a una paret que demòra estanca durant d'annadas, sovent renforçada per d'anèls cellulosics, sonats « fibrilhas », qu'empachan sa deformacion per l'aiga. La cima de la planta (dita apèx o capitul o capitulum) es formada del borron apical, per loqual l'esfanh creis indefinidament. Just jos l'apèx se presenta un molon pus compacte de brancas jovas. Sporofit Lo sporofit es una pichona capsula roja a brun-negra portada sus un pseudopòd d'origina gametofitica. La capsula es obturada per un opercul dehiscent. Quora la capsula arriba a maturitat, se desidrata e, d'esferica, ven cilindrica. La capsula expulsa alara, amb una velocitat d'ejeccion compresa entre 10 e 30 m/s, 20 000 a 250 000 espòras qu'arriban a aténher mai de 10 centimètres en dessús del sòl amor que s'organizan en un anèl revolumaire. Aqueste anèl es jà conegut dins lo desplaçament de las medusas e de las tautenas, mès es lo primièr còp que son descobèrtas en çò dels vegetals[10]. EcologiaLos esfanhs forman des tapisses mai o mens denses, e constituisson de mitans autoentretenguts gaireben totjorn embeguts d'aiga (dits « sanhas d'esfanhs »). An pas de teissut conductor ni de sosten (tals que xilèma e floèma) ; son pòrt quilhat es doncas degut a la turgescéncia e al suppòrt venent de sa densitat. Aqueles briofits, malgrat una talha individualament modesta, son a l'origina de la formacion de milions d'ectaras de sanhas per amolonament lent de matèria organica. Los esfanhs an una creissença indeterminada per son extremiat apicala alara que morisson per sa basa. Quora la produccion de biomassa vegetala es superiora a sa decomposicion a la basa, i a amolonament de la matèria organica. Las partidas mòrtas, a la basa dels cossins, constituïsspn la torba. Pòdon aital considerablament modificar los paisatges e la biodiversitat locala en alongant lo cicle de l'aiga, en cambiant lo microclima veire lo clima regional dins lo cas de grandas torbièras e en selectionant la flòra e la fauna segon un gradient calcicòl – calcifug[11]. L'estructura cellulara dels esfanhs permet una fòrta retencion d’aiga : un tapís d'esfanhs que peseriá 10 kg a l’estat sèc pòt pompar de 720 a 770 litres d’aiga[12]. Los esfanhs tenon una granda capacitat d'escambi cationic, es a dire que son son eficaces per absorbir los sels minerals presents dins lo mitan (Ca+, Mg+, K+, Na+) per d'escambis amb de protons H+. Aquel fenomèn lor permet l'absorpcion eficaça dels elements nutritius[13],[14]. En secretar de protons, los esfanhs abaissan le pH e contribuisson a l'aciditat de las sannhas. Estat de las populacionsDins la màger part dels païses, las sanhas d'esfanhs son en regression, e d'un biais general, dins los païses industrials o fòrça cultivats, lo nombre d'espècias de briofits (mofas) se demesís[15]. Mai d'una menaças concernisson las sanhas e las espècias que i vivon :
Nombroses estudis an mes en evidéncia los degalhs faits per los despaus d'azòt aeroportat sus de plantas superioras cultivadas, mas tanben suls liquèns, las mofas e d'unas algas verdas, amb d'efeits que las causas se pòdon crosar crosar amb d'autres polluents (SO2 e ozòn). D'operacions de restauracion ecologica de las sanhas d'esfanhs son tentadas, amb mai o mens de succès, dins nombrosas sanhas en rason dels servicis que rendon per l'aiga e de la biodiversitat qu'abrigan[20]. Autras utilizacionsLos esfanhs servisson de còps que i a per fabricar l'ipertufa cen plaça de la torb blonda. L'esfanh servís tanben per la realizacion d'estructuras vegetalas, cobèrts o parets vegetalas e per la culture de plantes carnivòras. D'entrepresas especializadas[21] utilizant pus particularament l'esfanh du Chile, tracha sus l'illa de Chiloe e avent de proprietats interessantas per la cultura de plantas verticalament. Lista d'espècias
Veire tanbenArticles connèxesLigams extèrnesSphagnaceae
Sphagnum
Nòtas e referéncias
Bibliografia
|
