Grecs
Els grecs o hel·lens (grec: Έλληνες, Él·lines) són una nació i un grup ètnic originari de la Mediterrània oriental i el mar Negre, concretament de Grècia, Xipre, Albània, Itàlia, Turquia, Egipte i, en menor mesura, d'altres països de la conca mediterrània. Així mateix, formen una diàspora (omogénia) de gran envergadura, constituïda per nombroses comunitats gregues arreu del món.[31] Malgrat que els grecs establiren colònies i comunitats a l'entorn del mar Mediterrani i el mar Negre, el gruix de la nació sempre ha estat al voltant del mar Egeu i el mar Jònic, on es parla grec des de l'edat del bronze.[32] A l'antiguitat, els grecs s'organitzaven políticament en ciutats estat, i allí es va originar el concepte de democràcia. En el segle iv aC, l'expansió territorial més important dels grecs va portar l'hel·lenisme fins a Àsia central i l'Índia, i després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, l'Imperi Romà d'Orient va fer perdurar la cultura grega a la Mediterrània oriental fins al 1453. Sota l'Imperi Otomà i fins a l'inici del segle xx, els grecs es trobaven instal·lats uniformement entre l'actual Grècia, la costa occidental d'Anatòlia, el mar Negre, Egipte, Xipre i Constantinoble; en general, aquestes regions coincideixen amb les fronteres de l'Imperi Romà d'Orient al final del segle xi, i també amb la zona de colonització grega a l'antiguitat a la Mediterrània oriental.[33] Després de la Guerra Greco-Turca (1919-1922), un massiu intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923) va deixar gairebé tota la població ètnicament grega confinada dins de les noves fronteres de Grècia i Xipre (illa aleshores integrada a l'Imperi Britànic). La nova Grècia es constituïa a partir del 1822 com un estat nació típic de l'època, alliberat de l'Imperi Otomà. Altres poblacions menors de grecs ètnics es poden trobar actualment des del sud d'Itàlia i el sud d'Albània fins al Caucas, i també en les comunitats de la diàspora a molts altres països. Actualment, la majoria dels grecs pertanyen formalment a l'Església Ortodoxa Grega.[34] Es poden atribuir als grecs contribucions molt notables en diversos àmbits de la cultura universal al llarg de tota la Història (les arts plàstiques, la literatura, el teatre, la filosofia, la política, la música, les matemàtiques, la ciència, l'arquitectura, la tecnologia, les exploracions, la cuina i l'esport). IdentitatLes paraules emprades per definir el concepte d'«hel·lenicitat» han canviat molt al llarg de la història:
 Però cap d'aquests noms no ha servit mai per identificar en exclusiva els ciutadans d'un estat grec concret.[42] A Occident, el terme "grecs" s'ha referit tradicionalment als parlants nadius de grec.[43][44] Els habitants de l'Imperi Romà d'Orient s'anomenaven ells mateixos romioi, pel fet que es consideraven els hereus polítics directes de l'Imperi Romà, però almenys fins al segle xii la majoria eren educats també en el convenciment que havien heretat el llegat de l'antiga Grècia, tot i que per a molts parlants de grec, "hel·lè" era sinònim de pagà.[45] Just abans de la caiguda de Constantinoble (1453) el darrer emperador, Constantí XI, deia als seus soldats que havien de recordar que eren descendents dels grecs i dels romans.[46] Abans de l'establiment del modern estat grec (1822), durant els segles xviii i xix, el lligam entre els antics grecs i els moderns va ser redescobert i revaloritzat pels intel·lectuals de la Renaixença grega, especialment Rigas Fereos. En la seva obra "Constitució política", Fereos s'adreça a la seva nació com "el poble descendent dels grecs".[47] Els grecs actuals són una nació en el sentit de grup ètnic (ethnos), definit per la cultura i la llengua gregues, no per una ciutadania comuna, ni per la raça ni per la religió, ni per estar subjectes a cap estat en particular.[48] Ara bé, tant a l'antiguitat com a l'edat mitjana, i també avui en menor mesura, el terme emprat pels grecs per parlar d'ells mateixos ha estat sempre genos (Γένος, és a dir, la "raça"), que indica el reconeixement d'un ancestre comú.[49][50] Els grecs moderns i els antics La vinculació més evident entre l'antiguitat i la modernitat gregues és l'ús de la mateixa llengua, que es troba documentada almenys des del segle xiv aC fins a l'actualitat, tot i la manca d'informació pel que fa a l'edat fosca grega.[51] Es diu que això només és comparable al que ha passat amb la llengua xinesa.[51][52] L'hel·lenisme ha estat, de fet, un fons cultural comú,[31] i la continuïtat nacional del món grec és molt més clara que la continuïtat de la seva població concreta.[53] Tanmateix, l'hel·lenisme també incorpora una dimensió ancestral que desenvolupa aspectes de la literatura atenesa fins a l'actualitat, com és el cas de l'"autoctonia".[54] Durant els darrers anys de l'Imperi Romà d'Orient, les zones de Jònia i Constantinoble van experimentar una revifada hel·lenística en la llengua, la filosofia i la literatura, així com en els models clàssics de pensament i intel·lectualitat.[53] Aquesta revifada va donar forces al sentiment d'afinitat cultural amb l'antiga Grècia i l'herència clàssica.[53] Els canvis culturals que han patit els grecs són, tot i la supervivència d'un sentit d'etnicitat comú, innegables.[53] Però al mateix temps, els grecs han conservat la seva llengua i, fins i tot, el seu alfabet, a més d'alguns valors, costums, un sentit excloent de la diferència religiosa i cultural (el terme bàrbar fou emprat el segle xii per la historiadora Anna Comnena per descriure els pobles que no parlaven grec),[55] i un sentiment de la identitat i etnicitat grega, malgrat els canvis polítics i socials globals dels darrers dos mil·lennis.[53] Demografia Actualment, els grecs ètnics són la majoria de la població del país,[56] exactament el 93% de Grècia,[57] i més del 78% de l'illa de Xipre (exclosos els colons turcs del nord).[58] La població grega no ha presentat tradicionalment uns índexs de creixement gaire alts, però sí que s'ha incrementat regularment des del primer cens fet al país, el 1828.[59] Bona part de l'augment de la població de Grècia des de la fundació del nou estat es degué a l'annexió de nous territoris i a l'arribada d'un milió i mig de grecs refugiats després de l'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923).[59] Aproximadament un 80% de la població de Grècia és urbana, amb un 28% concentrat a la ciutat d'Atenes.[60] Els grecs de Xipre tenen una història similar d'emigració, generalment cap a països anglosaxons, a causa de la sobirania de l'Imperi Britànic sobre l'illa. Es va produir una forta onada migratòria dels grecs xipriotes des de la invasió turca de Xipre de 1974, cosa que va fer minvar la població entre 1974 i 1977, junt amb les pèrdues de la guerra i la caiguda de la fertilitat en els anys subsegüents.[61] Després de la neteja ètnica d'un terç de la població grega de l'illa el 1974,[62] [63][64][65][66] també es va produir un increment de l'emigració de xipriotes grecs, sobretot cap a l'Orient Pròxim, que va contribuir al decreixement de la població, que es va aturar a la dècada del 1990.[61] Actualment, més de dos terços de la població grega de Xipre és població urbana.[61] Hi ha una minoria grega d'unes 105.000 persones a Albània, especialment al sud.[67] La minoria grega de Turquia, que encara era de més de 200.000 persones després de l'intercanvi de 1923, actualment ha quedat reduïda a uns pocs milers, després del Pogrom d'Istanbul de 1955 i d'altres episodis de violència i discriminació més o menys avalats per les autoritats turques.[68] Tot plegat va aconseguir posar fi, si bé no del tot, a tres mil anys d'herència hel·lenística a l'Àsia Menor.[69][70] També hi ha minories gregues, encara més petites, a la resta de països balcànics, així com a l'Orient Mitjà i als països del Mar Negre, que són el que queda de l'antiga Diàspora grega d'abans del segle xix.[71] DiàsporaDeterminar el nombre total de grecs que viuen avui en dia fora dels dos estats grec i xipriota no és una tasca fàcil, ni tampoc suscita gaire acord. Allà on es pot disposar de censos que identifiquin les particularitats ètniques de la població, les dades ens parlen d'uns 3 milions de grecs ètnics a l'exterior. D'altra banda, el Consell Mundial Hel·lènic (SAE) estima que la xifra s'hauria d'acostar als 7 milions en total.[72] I com a terme mitjà, segons George Prevelakis, de la Sorbona, el nombre hauria d'aproximar-se als 5 milions.[73] La integració, els matrimonis mixtos, i l'abandonament progressiu de la llengua grega són factors que dificulten la identificació de les persones d'origen grec amb la diàspora grega. El centres més importants de la diàspora actual són Londres, Nova York, Melbourne i Toronto.[71] Recentment, el Parlament grec ha aprovat una llei que reconeix el dret de vot als grecs de la diàspora.[74] Diàspora antiga A l'antiguitat, les activitats comercials i de colonització de les tribus gregues i de les ciutats estat van contribuir a escampar la cultura, la religió i la llengua gregues per les costes de la Mediterrània, especialment a Sicília i el sud d'Itàlia (ambdues regions conegudes com la Magna Grècia), la península Ibèrica (Empúries), Occitània (Marsella) i el mar Negre (Odessa, Crimea, Geòrgia, Trebisonda).[75] Sota l'imperi d'Alexandre el Gran i els estats que el van succeir, els grecs i les classes governants locals hel·lenitzades es van establir a l'Orient Mitjà (selèucides), a l'Índia (Regne Indogrec) i a l'Egipte Ptolemaic (ptolomeus).[75] El període hel·lenístic es caracteritza per una nova onada colonitzadora i l'establiment de ciutats i regnes grecs a l'Àsia central (el que les cròniques xineses anomenen Dayuan, i que potser vol dir "Gran Jònia") i a Cirenaica, al nord d'Àfrica.[76] Sota l'Imperi Romà, la facilitat de moviments que hi havia per a les migracions internes va afavorir l'expansió dels grecs, i, a les províncies orientals, el grec va esdevenir la nova lingua franca, més que no pas el llatí, dominant només a les províncies occidentals.[77] L'actual comunitat dels "griko", al sud d'Itàlia, que aplega unes 60.000 persones,[15][16] és un vestigi vivent de l'antiga població grega a la regió. Diàspora moderna Durant i després de la Guerra d'independència de Grècia, els grecs de la diàspora van tenir un paper molt important per a l'establiment del nou estat, proporcionant fons econòmics i informacions des de l'exterior.[78] Les famílies dels mercaders grecs tenien contactes en altres països, i durant el conflicte molts es van establir al voltant de la Mediterrània, sobretot a Marsella (França), Liorna (Itàlia) i Alexandria (Egipte), a Rússia (Odessa i Sant Petersburg), i al Regne Unit (Londres i Liverpool), des d'on van seguir comerciant, la majoria en teixits i gra.[79] Els negocis solien implicar tota la família, en el seu sentit més extens, i entre tots creaven i mantenien escoles on s'ensenyava grec, i temples per a l'Església Ortodoxa Grega.[79] Les oportunitats dels mercats varen comportar una tendència a l'estabilització progressiva dels mercaders i cada cop més famílies van expandir les seves operacions comercials fins a esdevenir naviliers, amb el finançament de la comunitat grega local.[80] Amb la puixança econòmica, la diàspora es va anar expandint per l'Orient Mitjà, el nord d'Àfrica, l'Índia i els Estats Units.[80][81] Al llarg del segle xx, es van produir importants emigracions per raons econòmiques des de Grècia i Xipre cap als Estats Units, el Regne Unit, Austràlia, el Canadà, Alemanya i Sud-àfrica, especialment després de la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945), de la Guerra Civil Grega (1946 – 1949), i de la invasió turca de Xipre (1974).[82] CulturaLa cultura grega ha evolucionat al llarg de milers d'anys, amb els seus inicis a la civilització micènica, i continuant pel període clàssic, el període hel·lenístic, el període romà i el període romà d'Orient, i fou profundament afectada i conformada pel cristianisme, tot i que la influència fou profundament bidireccional.[83][84] Sota l'Imperi Otomà, els grecs van haver de suportar uns quants segles d'adversitat que van culminar en el genocidi del segle xx, tot i que en aquesta època no hi van faltar els intercanvis culturals, que van enriquir ambdues cultures.[85][86][87][88][89] Finalment, la Renaixença grega (Diafotismos) es considera que va revitalitzar la cultura grega fent una síntesi dels elements clàssics i medievals que caracteritza el moment actual.[90] [43] Llengua 
La majoria de grecs actuals parlen la llengua grega, una llengua indoeuropea que constitueix una branca en si mateixa,[92] estretament relacionada amb l'armeni i amb les llengües indoiranianes.[51] El grec té una de les històries més llargues documentades de qualsevol llengua, i la literatura grega, en particular, té una història contínua de més de 2.500 anys.[93] Obres literàries tan importants per a la cultura universal com ara l'èpica d'Homer, els Elements d'Euclides i el Nou Testament, foren escrites originàriament en grec. El grec modern presenta diverses característiques compartides amb altres llengües balcàniques, com ara l'albanès, el búlgar (de la família de llengües eslaves) i les llengües romàniques orientals, i ha absorbit moltes paraules foranes, procedents sobretot de les llengües d'Europa Occidental i del turc.[94] Aquestes influències externes foren excloses de la llengua més formal, la nova katharévussa creada artificialment durant el segle xix i que va acabar sent la llengua oficial del nou estat, a causa del Filohel·lenisme i del Diafotismos, que maldaven per destacar especialment el pès de l'herència clàssica en els grecs moderns. La diglòssia que es va establir deixava, de fet, fora dels cercles de la cultura, del prestigi social i del poder polític tots els que seguien parlant grec demòtic, fins que el 1976 aquesta parla popular fou proclamada llengua oficial nacional, i la katharévussa fou considerada obsoleta.[95] El grec modern té, a part del grec demòtic, considerada la varietat estàndard de la llengua, una àmplia varietat de dialectes que presenten diversos graus d'intel·ligibilitat entre ells, incloent-hi el grec xipriota, el pòntic, el capadoci, el griko (al sud d'Itàlia) i el tsacònic (l'únic testimoni vivent de l'antic grec dòric).[96] El jevànic o judeogrec és la llengua dels romaniotes (jueus grecs) i sobreviu en petites comunitats a Grècia, a Nova York i a Israel, escrit en una versió pròpia de l'alfabet hebreu. D'altra banda, molts grecs de Grècia i de la diàspora són bilingües en altres idiomes, com ara l'anglès (a Xipre i a la diàspora), l'arvanític (albanès de Grècia), l'aromanès (llengua romànica local), el ladino o judeoespanyol, el macedònic, el búlgar, el rus i el turc.[51] [97] AlfabetL'alfabet grec, emprat per escriure la llengua grega des del segle ix o viii aC, és el primer alfabet que va tenir la Humanitat en el sentit estricte del terme, és a dir, un sistema d'escriptura amb caràcters diferents per a cada vocal i cada consonant. La seva forma actual deriva de l'antic alfabet jònic o grec oriental, que es va imposar a les altres variants el segle v aC, quan la polis d'Atenes el va adoptar oficialment. L'alfabet grec és l'antecessor de l'alfabet llatí i de l'alfabet ciríl·lic, entre d'altres. Actualment, l'alfabet grec es fa servir per escriure el grec modern i també per designar en totes les llengües les diverses unitats emprades en els camps de les matemàtiques, la física, l'astronomia, etc. També és el segon alfabet que va adoptar oficialment la Unió Europea, quan es va produir la incorporació de Grècia, el 1981.
Religió  La majoria dels grecs són cristians i pertanyen a l'Església Ortodoxa Grega. Durant els primers segles de l'Era cristiana, la majoria dels primers cristians eren parlants de grec, i doncs el Nou Testament fou escrit originàriament en grec koiné, que encara avui roman com la llengua litúrgica de l'Església Ortodoxa Grega.[83][84] L'Església Ortodoxa fou sempre molt hostil contra la religió grega antiga, i després, sota l'Imperi Otomà, va ajudar molt als grecs a conservar la seva identitat per mitjà de l'ús de la llengua grega a la litúrgia i en els esforços que es feien per mantenir un ensenyament nacional.[98] Hi ha petites minories de grecs ètnics que són fidels d'altres esglésies cristianes, com ara l'Església Catòlica i diverses esglésies evangèliques, i fins i tot d'altres confessions religioses, no cristianes, com ara els romaniotes i els sefardites (jueus instal·lats a Grècia des del 70 o des de 1492, respectivament), i també els grecs musulmans. Concretament, existeixen comunitats musulmanes gregues a Trípoli (Líban), i a Al Hamidiyah (Síria), i també hi ha una important comunitat grecoparlant, molt difícil de quantificar, a la Regió del Pont, que es van escapar de l'intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923) mercès a la seva fe musulmana.[99] Finalment, uns 2.000 grecs s'han convertit a la versió hel·lènica del neopaganisme.[100][101][102] Art L'art grec té una llarga i diversificada història. Els grecs han contribuït notablement a les arts visuals, literàries i escèniques, principalment.[103] A Occident, l'art grec antic ha tingut una gran influència en la formació de l'art romà primer, i de tot l'art occidental després. Seguint el Renaixement a Europa, l'estètica humanista i l'alt nivell tecnològic de l'art grec van inspirar generacions d'artistes europeus.[103] Sobretot durant el segle xix, la tradició clàssica que ve de Grècia va tenir un paper molt important en la creació artística d'Occident.[104] Però això no ho és tot: a Orient, les conquestes d'Alexandre el Gran van significar l'inici de diversos segles d'intercanvis entre la cultura grega i les cultures de l'Índia a Àsia central, donant com a resultat l'art greco-búdic, la influència del qual va arribar tan lluny com al Japó.[105] L'art romà d'Orient, que es va desenvolupar a partir de l'art clàssic, i que va saber adaptar els motius pagans al servei del cristianisme, com en el cas dels retrats de Faium, va estimular el desenvolupament artístic de molts països.[106] La seva influència es pot identificar des de Venècia a l'oest fins al Kazakhstan a l'est.[106][107] D'altra banda, l'art grec va rebre la influència de diverses civilitzacions orientals en l'antiguitat clàssica i del cristianisme ortodox sota l'Imperi Romà, quan l'art modern grec va ser fortament influenciat per l'art occidental.[108] Entre els artistes grecs més notables hi hem d'incloure el pintor renaixentista conegut com El Greco, la soprano Maria Callas, una de les cantants de més èxit a tot el món, Nana Mouskouri, i els compositors Iannis Xenakis, Yanni i Vangelis. L'alexandrí Konstandinos Petru Kavafis i els Nobels Giorgos Seferis i Odysseas Elytis són entre els poetes més importants del segle xx. Finalment, hi ha diverses actrius de fama mundial, com ara Melina Merkuri, Irene Papas i Katina Paxinou, guanyadora d'un Oscar. CiènciaEls grecs de l'era clàssica van fer diverses contribucions científiques d'importància i van ajudar a posar els fonaments de diverses tradicions científiques d'Occident, com a la filosofia, la historiografia i les matemàtiques. La tradició intel·lectual de les acadèmies gregues —a partir de les atenenques Acadèmia platònica i Liceu d'Aristòtil— es va mantenir sota l'Imperi Romà, amb institucions ubicades a Constantinoble, Antioquia de l'Orontes, Alexandria i altres ciutats, mentre que la ciència de Roma era, de fet, una continuació de la ciència grega clàssica.[109] Els grecs tenen una llarga tradició d'afecte i investigació en el camp de l'educació (paideia en grec).[110] La paideia era un dels valors socials més elevats del món grec i hel·lenístic, i la primera institució europea que es pot considerar una universitat fou creada a Constantinoble durant el segle v i va seguir existint sota diverses formes fins a la caiguda de la ciutat sota els turcs otomans el 1453.[111] La Universitat de Constantinoble es consideraria la primera institució secular d'ensenyament superior de l'Europa cristiana pel fet que s'hi impartien matèries alienes a la teologia,[112] i perquè respon al sentit original de les universitats arreu del món com a corporacions d'estudiants, de manera que esdevé la primera universitat del món.[111] El 2007, Grècia ocupava la vuitena posició mundial més elevada d'ocupació en el sector terciari, amb un percentatge de dones superior al d'homes entre els estudiants, mentre els grecs de la Diàspora són igualment actius en el camp de l'educació.[60] Centenars de milers d'estudiants grecs estudien cada any a les universitats occidentals.[113] Entre els científics grecs més importants dels temps moderns destaquen l'investigador del càncer Geórgios Papanikolaou (inventor de la prova de Papanicolau), els informàtics Nicholas Negroponte (estatunidenc) i Michael Dertouzos, els matemàtics Konstandinos Karatheodori i John Argyris (oncle i nebot) i el físic Dimitris Nanópulos. Noms i cognomsEls grecs foren un dels primers pobles d'Europa que van emprar els cognoms, i ja ho feien plenament durant el segle ix, en substitució del vell costum d'identificar cada individu pel nom del seu pare; tanmateix, en la major part dels casos, els cognoms grecs són, en origen, patronímics.[114] En general, els cognoms masculins grecs acaben en -os, que és la manera com sol acabar el cas nominatiu del nom propi masculí en grec. Excepcionalment, alguns acaben en -u, que és el cas genitiu, per raons patronímiques.[115] Tot i que a Grècia, actualment, els cognoms es mantenen estàtics, encara sobreviu un ús dels patronímics dinàmics i canviants per al nom del mig, que consisteix a prendre com a nom del mig, però no com a cognom, el nom del pare en genitiu. Aquest costum ha estat transmès pels grecs als russos. A Xipre, en canvi, els cognoms segueixen l'antiga tradició de formar-se a partir del nom del pare.[116][117][118] Finalment, cal dir que molts cognoms grecs actuals tenen, de fet, un origen turc, albanès o eslau, a causa de les diverses migracions que s'han produït històricament dins de l'Imperi Otomà.[119] Pel que fa als noms dels individus, en principi les dues principals fonts són el cristianisme i l'antiguitat clàssica. Els noms antics no s'han abandonat mai, al llarg de la història grega, però cal destacar que des del segle xviii endavant s'estan emprant encara molt més.[120] Els grecs i el mar  La pàtria tradicional dels grecs la constituïen l'extrem sud de la Península Balcànica, les moltes illes del mar Egeu, les costes de la mar Negra i de Jònia, les grans illes de Xipre, Creta i Sicília, i la Magna Grècia (el sud d'Itàlia). Al Fedó de Plató, Sòcrates sentencia: "nosaltres [els grecs] vivim com formigues o granotes al voltant d'una bassa".[121] Aquesta imatge coincideix a la perfecció amb el mapa de la diàspora grega antiga, que es correspon amb el món grec fins a la creació del nou estat grec el 1832. El mar i el comerç foren les sortides naturals dels grecs, especialment si considerem que la península és molt rocallosa i no ofereix gaire bones possibilitats a l'agricultura.[31] Entre els navegants grecs més notables hi ha Píteas, que al segle iv aC va arribar fins a Escandinàvia i va descriure les Illes Britàniques, les marees i el mar glaçat, Escilax de Carianda, que va explorar l'Indus i el Mar Roig entre els segles VI i V aC, Nearc, que fou l'almirall d'Alexandre el Gran (segle iv aC), el mercader i després monjo Cosme Indicopleustes, que va explorar Ceilan i Etiòpia el segle vi, i Juan de Fuca, que el segle XVI va explorar la costa oest de Nord-amèrica tot buscant el Pas del Nord-oest.[122][123][124][125] Els darrers temps de l'Imperi Romà d'Orient, els romioi controlaven les rutes marítimes de la Mediterrània i tot el comerç, fins que un bloqueig imposat per l'emperador al comerç amb el Califat va permetre els italians prendre el relleu de la preeminència comercial a la zona.[126][127] La tradició marítima grega es va recuperar sota el domini otomà, amb el desenvolupament d'una notable classe mitjana mercantil que després jugaria un important paper a la Guerra de la Independència Grega.[90] Actualment, la navegació grega continua prosperant i expandint-se, fins al punt que Grècia ha arribat a posseir la flota mercant més gran del món, mentre que molts més vaixells que són propietat d'armadors grecs naveguen sota pavelló de conveniència.[60] L'armador més important del segle XX fou el grec Aristotelis Onassis, seguit d'altres noms com Ghiannis Latsis, Georges Livanos, i Stavros Niarchos.[128][129] Un famós poeta grec del segle XX fou el navegant Nikos Kavvadias.[130] Símbols nacionalsEl símbol més emprat en general pels grecs de tot el món és la bandera de Grècia, que inclou nou franges horitzontals de la mateixa amplada, blanques i blaves, que representen les nou síl·labes del lema nacional Eleftheria i thanatos ("llibertat o mort"), que fou el lema de la Guerra de la Independència Grega.[131] Al requadre blau del costat superior tocant al pal hi ha una creu blanca que representa l'Església Ortodoxa Grega. La bandera grega també és emprada àmpliament pels grecs de Xipre, encara que aquest país hagi adoptat oficialment una bandera neutral que pretenia evitar les tensions amb els ciutadans turcs de l'illa.[132] L'anterior bandera nacional de Grècia, consistent en una creu grega (crux immissa quadrata, creu de braços iguals) blanca sobre camper blau, encara s'empra alternativament a la bandera oficial, i sovint es poden veure onejar les dues juntes. L'escut de Grècia consisteix en un camper blau amb una creu blanca, i s'envolta de dues branques de llorer. Un altre disseny alternatiu consisteix en les dues banderes nacionals, l'actual i la primera que va tenir la Grècia moderna, amb els pals creuats, i l'escut nacional posat al mig.[133] Un altre símbol de Grècia molt reconegut i popular és l'àguila bicèfala, que fou l'emblema imperial de la darrera dinastia de l'Imperi Romà d'Orient i, consegüentment, un símbol molt popular a l'Àsia Menor i, posteriorment, a Europa Oriental.[134] No forma part de l'escut nacional, però sí que és la insígnia oficial de l'exèrcit grec i també de l'Església Ortodoxa Grega. Fou incorporada a l'escut nacional entre 1925 i 1926.[135]
Història  Els grecs parlen la llengua grega, que constitueix per ella mateixa, com ja s'ha dit, una branca lingüística de la família de llengües indoeuropees.[92] Són una de les "ètnies premodernes" que descrigué Anthony D. Smith com a "diàspora arquetípica".[137][138] La història del poble grec es troba, de fet, íntimament associada amb la història de Grècia, Xipre, Constantinoble, Àsia Menor i la mar Negra. Durant la dominació otomana de Grècia, una part important dels enclavaments grecs al voltant de la Mediterrània van ser separats del nucli principal de la nació, especialment al Sud d'Itàlia, al Caucas, a Síria i a Egipte. L'estat grec modern fou creat el 1832, quan els grecs van aconseguir alliberar una part dels seus territoris històrics de la dominació de l'Imperi Otomà.[139] La gran diàspora grega i la classe mercantil foren cabdals en la transmissió de les idees del nacionalisme romàntic i el filohel·lenisme que corrien per Occident,[140] i que, junt amb el concepte cultural d'Hel·lenisme, formulat durant els darrers segles de l'Imperi Romà d'Orient, formen la base del Diafotismos (la renaixença grega) i el concepte actual d'Hel·lenisme.[90][43][141] Al principi del segle xx, més de la meitat de la població total grecoparlant es trobava instal·lada a Àsia Menor (en un territori que actualment és Turquia). Després de la Guerra Greco-Turca (1919-1922), un massiu Intercanvi de poblacions entre Grècia i Turquia (1923) va deixar gairebé tota la població ètnicament grega confinada dins de les noves fronteres de Grècia i Xipre. I més tard, al llarg d'aquest mateix segle, una forta onada migratòria cap als Estats Units, Austràlia, el Canadà i molts altres països va generar la diàspora grega moderna. Els orígensEls pobles protogrecs probablement van arribar a la zona que ara s'anomena Grècia, al sud de la Península Balcànica, al final del III mil·lenni aC.[142][143] Hi ha tota una gamma d'interpretacions: Carl Blegen data l'arrivada dels grecs cap al 1900 aC, John Caskey creu que hi hagué dues onades migratòries, i Robert Drews situa aquests fets en una data tan tardana com el 1600 aC.[144][145] I encara s'han formulat unes quantes teories més,[146] però hi ha un consens general en què l'arrivada de les tribus gregues es va esdevenir al voltant de l'any 2100 aC. La seqüència de les diverses migracions cap a l'actual territori grec al llarg del II mil·lenni aC s'ha de reconstruir a partir de l'estudi dels dialectes grecs antics, tal com es poden endevinar molts segles després, cosa que aboca els estudiosos a algunes incerteses. Ha estat provat que hi va haver, almenys, dues migracions. La primera, la dels jonis i dels eolis, que dona lloc a la civilització micènica cap al segle xvi aC.[92][147] La segona fou la invasió dòrica, cap al segle XI aC, que va desplaçar cap a altres territoris els descendents de la primera onada, la del període micènic. Ambdues migracions van coincidir amb dos moments clau de la història: la micènica amb la transició cap a l'edat del bronze i la dòrica al final d'aquesta mateixa era. Hi ha alguns indicis de tres onades de migracions que indiquen l'existència dels protojonis, potser contemporanis o fins i tot anteriors als micènics. Aquesta possibilitat sembla que fou suggerida en primer lloc per Ernst Curtius els anys 1880. La historiagrafia actual ha pogut establir amb seguretat que els jonis i els xipriotes arcaics coincideixen a ser els successors d'una única migració oriental del Bronze mitjà en oposició al grup occidental dels doris. Civilització micènica | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
.svg)
