Forces de Defensa d'IsraelLes Forces de Defensa d'Israel, abreujadament FDI (en hebreu צבא הגנה לישראל, Una ordre del ministre de Defensa David Ben-Gurion el 26 de maig de 1948, va crear oficialment les Forces de Defensa d'Israel com un exèrcit de lleva format a partir del grup paramilitar Haganà, amb la incorporació dels grups militants Irgun i Lehi. Les FDI van servir com a forces armades d'Israel en totes les grans operacions-incloent militars del país -inclosa la guerra de Palestina del 1948, les Operacions de represàlia (1951-1956), la Guerra del Sinaí (1956), la Guerra de l'Aigua (1964-1967), la Guerra dels Sis Dies (1967), la Guerra de desgast (1967-1970), la batalla de Karameh (1968), l'Operació Primavera de Joventut (com a part de l'Operació Ira de Déu), la Guerra del Yom Kippur (1973), l'Operació Entebbe (1976), l'Operació Litani (1978), la Guerra del Líban de 1982, el Conflicte del sud del Líban (1985-2000), la Primera Intifada (1987-1993), la Segona Intifada (2000-2005), l'Operació Escut Defensiu (2002), la Guerra del Líban de 2006, l'Operació Plom Fos, l'Operació Columna de Núvol i la recent Operació Marge Protector del 2014 -. El nombre de guerres i conflictes fronterers en els quals l'exèrcit israelià ha estat involucrat en la seva curta història fa que sigui una de les forces armades més ben entrenades del món en el desenvolupament de la batalla.[1][2] Tot i que originalment les FDI van operar en tres fronts -contra el Líban i Síria al nord, Jordània i Iraq a l'est, i Egipte al sud després dels acords de pau egipci-israelians del 1979 posteriors a la Pau de Camp David, han concentrat les seves activitats al Sud del Líban i als Territoris Palestins, inclosa la Primera i la Segona Intifada. Les Forces de Defensa d'Israel es diferencia de la majoria de les forces armades al món de moltes maneres. Les diferències inclouen el reclutament obligatori de les dones i la seva estructura, que posa l'accent en les estretes relacions entre l'exèrcit, la marina i la força aèria. Des de la seva fundació, les FDI han estat dissenyades específicament perquè coincideixin amb la situació de seguretat única d'Israel. Les FID són una de les institucions més importants de la societat israeliana, i influeixen en l'economia del país, la cultura i l'escena política. El 1965, les Forces de Defensa d'Israel va ser guardonades amb el Premi Israel per la seva contribució a l'educació.[3] L'exèrcit israelià utilitza diverses tecnologies desenvolupades a Israel, moltes d'ells fetes específicament per satisfer les necessitats de les FDI, com el carro de combat principal Merkava, el transport blindat de personal Achzarit, sistemes armamentístics d'alta tecnologia, el sistema de defensa de míssils Cúpula de Ferro, el sistema de protecció activa per a vehicles Trophy, i els rifles d'assalt la IMI Galil i el fusell Tavor. El subfusell Uzi va ser inventat a Israel i fou utilitzat per l'exèrcit israelià fins al desembre de 2003, la qual cosa posava fi a un període de servei que va començar el 1954. Després del 1967, l'exèrcit israelià manté estretes relacions militars amb els Estats Units,[4] inclosa la cooperació al desenvolupament, com al jet F-15I, el sistema de defensa làser Thel, i el sistema de defensa de míssils Arrow. Història del TsàhalHistòria prèvia a l'establiment de l'Estat L'exèrcit israelià té les seves arrels en les organitzacions paramilitars jueves en el Nou Yixuv, a partir de la Segona Alià (1904-1914).[5] La primera d'aquestes organitzacions era el Bar-Giora, fundada el setembre de 1907, va esdevenir Haixomer a l'abril de 1909, que va funcionar fins que el Mandat Britànic de Palestina va veure la llum el 1920. El Haixomer era una organització elitista amb abast limitat, i va ser creat principalment per protegir contra les bandes criminals que intenten robar les propietats. Durant la Primera Guerra Mundial, el precursor de la Haganà / FDI fou la Legió Jueva, que formava part de l'exèrcit britànic. Després del Pogrom de Jerusalem de 1920, el lideratge del Yixuv va prevure la necessitat de crear una organització clandestina de defensa a nivell nacional, i la Haganà va ser fundada el juny del mateix any. La Haganá va esdevenir una força de defensa a gran escala després de la revolta àrab a Palestina del 1936-1939 amb una estructura organitzada, que consistia en tres unitats principals - el Cos de Camp, cos de la Guàrdia i el Palmah. Durant la Segona Guerra Mundial, la successora de la Legió Jueva de la Primera Guerra Mundial va ser la Brigada Jueva. Fundació de les FDI Les FDI van ser fundades després de la Declaració d'Independència d'Israel, quan el ministre de Defensa i primer ministre David Ben-Gurion van emetre una ordre el 26 de maig de 1948. Aquesta ordre demanava l'establiment de les forces de Defensa d'Israel, i l'abolició de totes les altres forces armades jueves. Tot i que Ben-Gurion no tenia autoritat legal per emetre tal ordre, l'ordre va esdevenir legal quan la va promulgar el gabinet el 31 de maig.[6] Les altres dues organitzacions jueves clandestines, l'Irgun i el Lehi, van acordar unir-se a l'exèrcit israelià sempre que poguessin formar unitats independents i van acordar no fer compres d'armes independents. Aquest va ser el rerefons de la disputa que va portar al conflicte de l'Altalena, arran d'un enfrontament respecte a les armes comprades per l'Irgun. Això va donar lloc a una batalla entre els membres de l'Irgún i les FDI de nova creació. Va acabar quan va ser bombardejat el vaixell que transportava les armes. Després d'aquest enfrontament, totes les unitats de l'Irgún i Lehi independents foren dissoltes o es van fusionar en les FDI. El Palmah, un fort grup de pressió dins de la Haganà, també es va unir a l'exèrcit israelià amb un seguit de disposicions, i Ben Gurion va respondre dissolent el seu personal en 1949, després que molts oficials d'alt rang es retiressin del Palmah, especialment el seu primer comandant, Yitshaq Sadeh. Guerra de 1948El nou exèrcit es va organitzar durant la Guerra araboisraeliana de 1948 quan els àrabs veïns van atacar a Israel. Es van formar dotze brigades d'infanteria i blindats. Foren les brigades Golani, Carmeli, Alexandroni, Kiryati, Guivati, Etzioni, la 7a i 8a brigades blindades, i les brigades 'Oded, Harel, Yiftah i Nègueb.[7] Després de la guerra, algunes de les brigades van ser convertides en unitats de reserva, i les altres van ser dissoltes. Els comandaments i cossos es crearen a partir dels cossos i serveis de la Haganà, i aquesta estructura bàsica en les FDI encara existeix avui.Immediatament després de la guerra de 1948, les Forces de Defensa d'Israel van haver de fer front a un conflicte de baixa intensitat contra guerrillers palestins àrabs. Crisi de SuezDurant la Crisi de Suez de l'any 1956, primera prova de força, després del 1949, de les FDI, el nou exèrcit es va sotmetre a prova mitjançant la captura de la Península del Sinaí d'Egipte, la qual va ser retornada més tard. A la Guerra dels Sis Dies del 1967, Israel va conquerir la península del Sinaí, Gaza, Cisjordània (incloent Jerusalem Est) i els Alts del Golan dels àrabs dels voltants, amb la qual cosa canvià l'equilibri de poder a la regió, així com el paper de les FDI. En els anys següents que van conduir a la Guerra de Yom Kipur, les FDI es van enfrontar en una guerra de desgast contra Egipte al Sinaí i una guerra fronterera contra l'OAP a Jordània, que va culminar en la batalla de Karameh. Guerra del Yom Kippur La sorpresa de la guerra del Yom Kippur i la postguerra va canviar completament els procediments i l'enfocament de les FDI a la guerra. Es van fer canvis organitzatius i es va dedicar més temps a la formació per a la guerra convencional. No obstant això, en els anys següents el paper de l'exèrcit lentament es va desplaçar de nou a un conflicte de baixa intensitat, guerra urbana i contraterrorisme. Va participar en la Guerra Civil Libanesa, va iniciar l'Operació Litani i més tard la Guerra del Líban de 1982, on l'exèrcit israelià va expulsar les organitzacions guerrilleres palestines del Líban. La militància palestina ha estat l'objectiu principal de les FDI des de llavors, sobretot durant la Primera Intifada i la Segona Intifada, l'Operació Escut Defensiu, l'Operació Plom Fos, l'Operació Columna de Núvol i l'Operació Marge Protector, conflictes que han fet que les FDI canviessin molts dels seus valors i publiquessin fins i tot un codi de conducta.[8] L'organització islàmica xiïta Hesbol·là també ha estat una creixent amenaça contra la qual l'exèrcit israelià ha hagut de lluitar en un conflicte asimètric entre 1982 i 2000, així com com en una guerra a gran escala el 2006. Servei militar.jpg)  Vies del servei militarEl servei militar es duu a terme de tres maneres diferents:
A vegades les FDI també duen a terme cursos pre-militars (קורס קדם צבאי or קד»צ) per ser aviat soldats de servei regular. Vies de servei especial
El xoher tindrà la capacitat de servir en unitats d'R+D sense tenir les credencials d'enginyeria si un oficial considera que és digne i fins i tot el podria recomanar per a les unitats de R+D. Les unitats d'R+D tenen l'opció de proporcionar el certificat «על תקן מהנדס» a unes poques persones seleccionades per tal que una persona pugui treballar com a rescatador o equip de vol sense tenir una llicenciatura en enginyeria (el certificat no és vàlid per a la maquinària de R+D mèdica). Aquest certificat és proporcionat per l'alt comandament en el camp de la investigació (per exemple, a la Força Aèria és el Cap d'Equipament de Grup).
La Direcció de Personal (אגף משאבי אנוש) al Comandament de les Forces de Defensa d'Israel és l'organisme que coordina i agrupa les activitats relacionades amb el control dels recursos humans i la seva col·locació. Servei regular El servei militar és obligatori per als homes entre 18 i 29 anys i per a les dones entre 18 i 26 anys. Les dones casades n'estan exemptes. Les dones que invoquen motius religiosos també n'estan exemptes, si bé aleshores han d'acomplir un servei social substitutori. Els joves s'han d'incorporar quan acaben els seus estudis de secundària; des de 1987 els estudiants que es neguen a incorporar-se per motius polítics o de consciència se'ls coneix com a xeministim.[9] Els estudiants d'escoles talmúdiques gaudien d'una pròrroga en la incorporació a files, mentre duraven els seus estudis; tot i que el 2012 es decidí que també haurien d'incorporar-se a files,[10][11][12] tot i la seva negativa a fer-ho.[13] El període de reserva s'estén fins als 49 anys, si bé pot variar en funció en funció de les necessitats de la unitat en qüestió o el grau d'especialització del reservista. Les dones desenvolupen gairebé les mateixes funcions que els homes, excepte aquelles que requereixen estar en primera línia del front. Del total de 776 funcions que hi ha al Tsàhal, 516 poden ser desenvolupades per dones. Els homes realitzen un servei militar de 3 anys, i les dones un servei de 21 mesos, ambdós amb la possibilitat de ser contractats, si és que l'exèrcit els requereix, per un període d'uns anys o de per vida. Servei permanent El servei permanent està dissenyat per als soldats que opten per continuar servint en l'exèrcit després del seu servei regular, per un període curt o llarg, i en molts casos es fan militars de carrera. El servei permanent en general comença immediatament després del període de servei regular obligatori, però també hi ha soldats als que s'eximeix del període final de servei regular obligatori i són reclutats de nou, per l'exèrcit, com a soldats de servei permanent en un període posterior. El servei permanent es basa en un acord contractual entre l'exèrcit israelià i el titular de la posició permanent. El contracte de servei defineix quant de temps durarà el servei dels soldats, i cap al final de la vigència del contracte es pot negociar l'ampliació de la durada de servei del soldat. Moltes vegades, cal que els soldats de servei regular es comprometin amb un servei permanent després del període de servei regular obligatori, a canvi de l'assignació dels llocs militars que requereixen un llarg període de formació (ex. pilots d'avió de combat). A canvi del servei permanent, els soldats de servei permanent reben salaris complets, i en servir durant un llarg període com a soldat de servei permanent, també tenen dret a una pensió de l'exèrcit. Aquest dret es dona als soldats de servei permanent en una etapa relativament primerenca de la seva vida, en comparació amb la resta dels jubilats israelians. Servei a la reserva Després de completar el seu servei regular, l'exèrcit israelià pot cridar els soldats per:
En la majoria dels casos, el deure de reserva es duu a terme a la mateixa unitat durant anys; en molts casos és la mateixa unitat que el servei actiu i aquesta unitat està formada per les mateixes persones. Molts soldats que han servit junts en el servei actiu continuen reunint-se en el deure de reserva durant anys després que hagin acabat el seu servei obligatori, un fet que comporta que el deure de reserva esdevingui una forta experiència d'unió personal en la societat israeliana. Tot i que encara estan disponibles per a la crida a files en moments de crisi, la majoria dels homes d'Israel, i la pràctica totalitat de les dones, en realitat no realitzen el servei de reserva en qualsevol any donat. Les unitats no criden sempre la totalitat dels seus reservistes tots els anys, i existeixen tot un seguit d'exempcions si hom és cridat per al servei de reserva regular. Pràcticament no existeixen exempcions per als reservistes cridats en un moment de crisi, però l'experiència ha demostrat que en aquests casos (més recentment, la Guerra del Líban de 2006) les exempcions no se solen demanar o exercitar; les unitats generalment assoleixen taxes de reclutament per sobre del que es considera la seva capacitat òptima.  Servei fora de les FDIA part del Servei Nacional (Xerut Leumi), els reclutes de les FDI poden servir en organismes diferents de les FDI de diverses maneres. L'opció de combat és Policia de Fronteres d'Israel (Magav - la traducció exacta de l'hebreu significa «guàrdia de fronteres») de serveis, part de la Policia d'Israel. Alguns soldats completen el seu entrenament de combat de les FDI i posteriorment se sotmeten a una formació addicional antiterrorista i de Policia de Fronteres. Aquests són assignats a unitats de la Policia de Frontera. Les unitats de la Policia de Fronteres lluiten braç a braç amb les unitats de combat regulars de les FDI, tot i que amb una menor capacitat. També són responsables de la seguretat a les zones urbanes denses, com ara Jerusalem, i s'encarreguen de la seguretat i la lluita contra el crim a les zones rurals. Els serveis que no són de combat inclouen el programa del Servei de Policia Obligatori (Xaham), on els joves serveixen a la Policia d'Israel, al Servei de Presons d'Israel, o a altres branques de les Forces de Seguretat d'Israel en comptes del servei militar regular. Dones a l'exèrcit  Israel és l'única nació que recluta dones i assigna algunes d'ells al servei de combat d'infanteria, fet que les col·loca directament en la línia de foc enemic.[16] La pilot civil i enginyera aeronàutica Alice Miller va sol·licitar amb èxit al Tribunal Suprem d'Israel que pogués prendre part en els exàmens de formació de pilots de la Força Aèria d'Israel (FAI), després de ser rebutjada per motius de gènere. Tot i que el president Ezer Weizman, un ex comandant de la FAI, va dir a Miller que per a ella seria millor que es quedés a casa i sargís mitjons, el tribunal finalment va dictaminar el 1996 que la FAI no podia excloure les dones qualificades de la formació de pilots. Per bé que Miller no passaria els exàmens, la resolució va ser tota una fita, i va obrir les portes per a les dones en els nous rols de les FDI. Les diputades de la Kenésset van aprofitar l'impuls per redactar un projecte de llei que permetés a les dones d'ofererir-se com a voluntàries per a qualsevol càrrec, si estiguessin qualificades.[17] El 2000, la modificació de la Igualtat a la llei del Servei Militar va declarar que el dret de les dones a servir en qualsevol funció en l'exèrcit israelià és igual al dels homes.[18] Les dones han participat en l'exèrcit d'Israel abans i després de la fundació de l'Estat el 1948.[19] Les dones van començar a entrar en suport de combat i funcions de combat lleugeres en unes poques àrees, inclòs el Cos d'Artilleria, unitats d'infanteria i les divisions cuirassades. Es van formar alguns escamots, anomenats Karakal, on homes i dones servien junts a la infanteria lleugera. L'any 2000 el Karacal va esdevenir un batalló de ple dret. Moltes dones també s'unirien a la Policia de Fronteres d'Israel.[17] El juny de 2011, la Major General Orna Barbivai va esdevenir la primera dona a arribar al grau de general de divisió en les FDI, en substitució del cap de la Direcció General de Divisió. General Avi Zamir. Barbivai va declarar: «Em sento orgullosa de ser la primera dona a convertir-se en general de divisió i ser part d'una organització en la qual la igualtat és un principi central. El 90 per cent dels llocs de treball en les FDI estan oberts a les dones, i estic segur que hi ha altres dones que continuaran trencant barreres.»[20][21] El 2013, l'exèrcit israelià va anunciar que, per primera vegada, permetria que una dona transsexual servís a l'exèrcit com a soldat de sexe femení.[22] Minories a l'exèrcitDrusos i circassiansLes minories no jueves tendien a servir en una de les diverses unitats especials: la Unitat de les Minories, també coneguda com a Unitat 300; la Unitat de Reconeixement Drusa; i la Unitat de Rastrejadors, formada majoritàriament per beduïns del Négueb. El 1982 l'Estat Major de les FDI va decidir integrar les forces armades mitjançant l'obertura d'altres unitats a les minories, alhora que situava alguns reclutes jueus a la Unitat de Minories. Fins al 1988, el cos d'intel·ligència i la força aèria es va mantenir tancats a les minories. Els membres de les minories (excepte drusos i circassians) no estan obligats a fer el servei militar (se'ls admet, tanmateix, com a professionals). Tot i que Israel és un Estat jueu, i la majoria dels seus soldats abracen aquesta religió, des de 1956 els drusos i circassians estan subjectes a la conscripció obligatòria a les FDI, en igualtat amb els jueus d'Israel. Al principi, serveixen en el marc d'una unitat especial denominada Unitat de Minories, com un batalló independent. Des de la dècada de 1980 els soldats drusos han protestat contra aquesta pràctica, atès que desitjaven tenir accés a les tropes d'elit, com la unitat Xaietet 13 de les forces especials.[23] Fou llavors quan l'exèrcit, en reconeixement del seu patriotisme, va començar a incorporar els soldats drusos a les unitats de combat regulars i els ha promogut als més alts rangs. En els últims anys, diversos oficials drusos han arribat a rangs tan alts com el d'Aluf (general de divisió), i molts han rebut condecoracions per serveis destacats. En proporció al seu nombre, els drusos aconsegueixen els rangs més alts a l'exèrcit israelià. El primer navegant aeri drus va completar la seva formació el 2005, i la seva identitat està protegida, com la de tots els pilots de la Força Aèria Israeliana. Durant la Guerra d'Independència d'Israel, molts drusos es van posar de part inicialment amb els àrabs, però després van desertar de les seves files per tornar als seus pobles o per posar-se al costat d'Israel i participar en algunes de les seves unitats militars. El servei militar és una tradició entre la població drusa: més del 83 per cent dels homes drusos serveixen a l'exèrcit, i el 87 per cent d'aquests reclutes formen part del batalló Herev, una unitat de combat conformada exclusivament per soldats drusos. 8369 soldats drusos han donat les seves vides per l'Estat en operacions de combat des del naixement de l'Estat d'Israel l'any 1948.[24] Beduïns i àrabs israelians   Per llei, tots els ciutadans israelians estan subjectes a la conscripció. El ministre de Defensa, té total discreció per a concedir una exempció a ciutadans o classes de ciutadans individuals. Una perllongada política que data dels primers anys d'existència d'Israel estén l'exempció a totes les altres minories israelianes (sobretot àrabs israelians). No obstant això, existeix una perllongada i antiga política governamental de foment del voluntariat militar entre els beduïns i d'oferir-los diversos incentius, i en algunes comunitats beduïnes empobrides una carrera militar sembla un dels pocs mitjans de (relativa) mobilitat social disponible. A més, els musulmans i els cristians són acceptats com a voluntaris, fins i tot a una edat superior als 18 anys.[25] D'entre els ciutadans no àrabs beduïns, el nombre de voluntaris per al servei militar, alguns àrabs cristians i fins i tot alguns musulmans àrabs- és mínim, i el govern no fa cap esforç especial per augmentar-lo. Sis àrabs israelians han rebut ordres de distinció (condecoracions), com a resultat del seu servei militar; d'entre ells el més famós és un oficial beduí, el tinent coronel Abd el-Majid Hidr (també conegut com a Amos Yarkoni), que va rebre la Medalla del Servei Distingit. Vahid el Huzil va ser el primer beduí a esdevenir comandant de batalló.[26][27] Fins al segon mandat de Yitshaq Rabbín com a primer ministre (1992-1995), els beneficis socials atorgats a famílies en què almenys un membre (incloent un avi, oncle o cosí) havia servit alguna vegada a les forces armades eren significativament més alts que per a les famílies «no militars», un fet que es considerava un mitjà de discriminació flagrant entre els jueus i àrabs. Rabbín va liderar la supressió de la mesura, però es va trobar amb una forta oposició de la dreta israeliana. En l'actualitat, l'únic avantatge oficial del servei militar és la consecució de l'acreditació de seguretat i servei en alguns tipus de càrrecs de govern (en la majoria dels casos, relacionada amb la seguretat), així com alguns beneficis materials (no monetaris) indirectes. En lloc de fer el servei militar, els joves àrabs israelians tenen l'opció de ser voluntaris al servei nacional i rebre beneficis similars als rebuts pels soldats llicenciats. Els voluntaris s'assignen generalment a les poblacions àrabs, on ajuden amb els assumptes socials i comunitaris. Des del 2010 hi ha 1.473 àrabs voluntaris per al servei nacional. Segons fonts de l'administració del servei nacional, els líders àrabs estan aconsellant als joves d'abstenir-se de realitzar serveis per a l'Estat. D'acord amb un funcionari del Servei Nacional, «Durant anys, el lideratge àrab ha exigit, amb raó, beneficis per als joves àrabs similars als rebuts pels soldats llicenciats. Ara, quan aquesta oportunitat es troba disponible, són precisament aquests líders els que rebutgen la crida de l'estat per venir i fer el servei, i rebre aquests beneficis».[28] Tot i que els àrabs no estan obligats a servir en les FDI, qualsevol àrab pot ser voluntari. Una dona àrab musulmana serveix actualment com a metge amb la unitat 669.[29] La caporal del cos mèdic militar Elinor Joseph va esdevenir la primera dona àrab soldat de combat de les FDI. Elinor va dir:
Altres oficials àrab-musulmans en l'exèrcit israelià són Hixam Abú Varia, que actualment és sotstinent,[33] i la Major Ala Wahib, que és actualment l'oficial musulmà de més rang a les FDI.[34]  A l'octubre de 2012, l'exèrcit israelià va promoure Mona Abdo perquè esdevingués la primera dona àrab cristiana que arribava al rang de comandant de combat. Abdo s'havia allistat voluntàriament a l'exèrcit israelià, un fet que la seva família havia encoratjat, i havia estat transferida del Cos d'Artilleria al Batalló Caracal, una unitat de gènere mixt on hi ha soldats jueus i àrabs.[35] Recentment, hi ha hagut un augment del nombre de cristians àrabs israelians que es volen unir a l'exèrcit.[36] Jueus etíopsL'exèrcit israelià porta a terme missions de llarga durada en Etiòpia i els estats veïns, el propòsit era protegir els jueus d'Etiòpia i ajudar a la seva immigració a Israel.[37] L'exèrcit israelià ha adoptat polítiques i activitats especials per a l'absorció i integració dels soldats immigrants etíops, que es va traduir en un gran impacte positiu en els èxits i la integració dels soldats en l'exèrcit, així com la societat israeliana en general.[38][39] La investigació estadística ha demostrat que els soldats etíops són estimats com a excel·lents soldats i molts aspiren a ser inclosos en unitats de combat.[40] Haredís Els homes de la comunitat haredí poden optar per ajornar el servei mentre estiguin inscrits a les ieixivot (vegeu comitè Tal); molts eviten el servei militar obligatori per complet. Aquesta disposició especial es diu Torato Omanuto (literalment «estudi de la Torà), i ha donat lloc a tensions entre les comunitats religioses i seculars israelians. Si bé hi ha opcions perquè els haredís serveixin a l'exèrcit israelià en un ambient propici a les seves conviccions religioses, la majoria dels haredim no trien servir en l'exèrcit israelià. Els homes haredís tenen l'opció de servir al batalló Nahal Haredi. Aquesta unitat és un batalló d'infanteria estàndard de les FDI que se centra a la regió de Jenin. Per permetre que els soldats haredís serveixin, les bases militars Nahal Haredi segueixen els més alts estàndards de les lleis dietètiques jueves; les úniques dones permeses en aquestes bases són esposes de soldats i oficials. A més, alguns haredim serveixen en l'exèrcit israelià a través del sistema Hesder, dissenyat principalment per al sector sionista religiós; és un programa de 5 anys que inclou 2 anys d'estudis religiosos, 1 ½ anys de servei militar i 1 ½ anys d'estudis religiosos en què els soldats poden ser cridats de nou al servei actiu en qualsevol moment. Als soldats haredís se'ls permet d'unir-se a altres unitats de les FDI també, però poques vegades ho fan. L'exèrcit israelià ha identi |
